Concursos i Ràdio esportiva a temps passat
El darrer cap de setmana del proppassat mes d’octubre vaig prendre part a un dels concursos mundials en telefonia – cosa rara en mi – més grans i coneguts: el que organitza la revista CQ americana.
Dic cosa rara perquè, els qui em coneixen ja saben que la meva inclinació natural és cap a la telegrafia. Però aquest cop m’hi havien convidat a participar i no era cosa de menys preuar un bon cap de setmana entre amics i ràdios... encara que sigui amb un micròfon al davant. És el que en diem “ràdio esportiva”.
Com que ja soc grandet i madur, els companys em van deixar “jugar” amb la part fàcil del concurs: la recerca de “multiplicadors”. Ës a dir, aquelles estacions que proporcionen un factor multiplicador a la resta de punts assolits pels contactes. És una feina que ara, amb les formidables ajudes informàtiques actualment disponibles, resulta molt descansada. N’hi ha prou amb unes quantes pulsacions al teclat per tenir davant dels ulls una llista dels que s’han fet... i dels que encara falta treballar.
És més, es pot programar l’ordinador – i efectivament es fa així – perquè t’avisi de l’aparició en alguna banda i freqüència d’una estació de les que es necessiten. I mentre jo contemplava la pantalla de l’ordinador i comprovava a la meva ràdio si s’escoltava aquella estació que necessitàvem, anava rumiant com era de diferent allò de les primeres actuacions als concursos, allà cap a la dècada del 70. Res que s’assemblés a les possibilitats actuals.
Recordo perfectament unes participacions al mateix concurs (però en modalitat telegràfica) feta junt a un grup d’amics dels qui encara segueixen al peu del canó, on les llistes es portaven sobre paper i amb les que un membre del grup s’havia d’encarregar de copiar immediatament els indicatius treballats a unes llistes especials de multiplicadors, omplint les celles corresponents a cada país i banda, i informar als operadors de les mancances. Com que el nombre països era llavors d’uns 325 i operàvem en 5 bandes “sols” es tractava de manegar una taula de mil sis-centes vint-i-cinc celles. Gairebé res!
El més pesat era, un cop acabat el concurs, passar “a net” aquelles interminables col·leccions de gargots, de vegades gairebé incomprensibles, que els operadors havien escrit a la seva llista i tractar d’endevinar si allò que es veia al mig era un “un” o un "set". I anar omplint, pàgina rera pàgina i sumant punts i multiplicadors per calcular la puntuació final. Quan, cap al final de la dècada dels setanta, aparegueren els primers ordinadors i gent prou espavilada per escriure un programa de registre, començàrem a veure la llum al final del túnel.
Xavier Paradell, EA3ALV, novembre 2008
Prohibida la reproducció en qualsevol mitjà sense el permís de l'autor (ea3alv@telefonica.net)