TV. Per què no?


Sempre parlem d’història de la ràdio, i està bé. Però, per què avui no parlem una mica de la història de la televisió? Al capdavall, la televisió també usa ones de ràdio, no? En, podríem dir, “la Ràdio amb imatges”. Ah! i per si de cas, apuntem que també hi hagué entre nosaltres – i segueix havent-hi – televisió de radioaficionats, com no podia deixar de ser.


El senyal d’imatge de la televisió, tal com l’hem coneguda fins que ens ha arribat la modalitat digital es basa en una idea brillant d’un inventor alemany, de nom Paul Nipkow, que va inventar al 1884 el sistema d’exploració seqüencial d’una imatge. Donada la impossibilitat pràctica de transmetre una imatge a distància d’un sol cop, va imaginar examinar-la per línies i transmetre la intensitat variable de la lluminositat al llarg de cada línia com un senyal analògic. El receptor reproduiria, línia per línia, la imatge explorada en sincronisme amb la càmera.


Aquest principi de l’exploració i reproducció seqüencial segueix vigent, i seguirà fins que algú inventi com transmetre “d’un sol cop” tota una imatge. Com i amb quantes línies es fa l’exploració de la imatge a la càmera i com aquesta es reprodueix al receptor constitueix el fons de la tecnologia de la televisió que, naturalment, ha anat creant variants al llarg dels anys.


Deixarem de banda els primers passos, tot allò del disc de Nipkow i del sistema Baird de 1926 (que, per cert, jo vaig provar – amb no massa èxit - quan sofria les primeres febres de la “tecnologitis”, que era una malaltia molt encomanadissa que patíem els xicots de la meva generació al voltant dels quinze anys). Deixem-ho córrer i anem a coses més serioses.


L’inici de les emissions regulars de la televisió a Espanya és el 1952, i a Catalunya haguérem d’esperar fins l’any 1959 (tot i que el juny de 1948 Philips havia organitzat unes proves de televisió amb motiu de la Fira de Mostres de Barcelona). L’arribada de la televisió suposà una autèntica revolució tecnològica i econòmica. A part d’una dotzena de grans fabricants d’aparells de ràdio que “es passaren” a la televisió, centenars –si no milers- de petits muntadors descobriren una font inesgotable d’ingressos muntant els “kits” que els oferien les botigues de components electrònics.


Un bon muntador podia acabar un aparell de televisió en “kit” en un dia i obtenir un bon marge. Eren temps en què “tot” estava ja venut anticipadament. Al “barri de la ràdio” de Barcelona, al rectangle determinat per la Gran Via i els carrers Urgell, Floridablanca i Calàbria s’hi trobaven mitja dotzena de botigues que, pràcticament, proporcionaven ben bé tres quartes parts de tots els “kits” de televisió que es muntaven a Barcelona. Els materials pel primer televisor que vaig dissenyar i muntar, incloent-hi el tub d’imatge rodó i el moble del meu TV-1A, procedien de l’antiga botiga “Ràdio Pujals”, al carrer Viladomat.


Eren temps en què hi havia moltes coses a aprendre, moltes coses a fer, i al dia l’hi faltaven hores. A falta d’emissions regulars de Televisió Espanyola, instal·làvem antenes per a rebre la televisió italiana, que ens arribava des de Livorno bastant regularment a l’estiu dels anys 58 i 59 pel canal 5. Per a les famílies benestants de l’època, tenir un televisor i veure la TV italiana suposava una declaració d’estatus gens menyspreable. Gairebé com tenir aparcat davant de casa un SEAT 1400B!


Però si gran fou la convulsió generada per la televisió en blanc i negre, l’arribada del color no va ser menor. De nou, i barrejada amb la tecnologia d’estat sòlid (llegiu transistors) que li era contemporània, els tècnics de les firmes fabricants haguérem de fer mans i mànigues per a assimilar els dos sistemes de televisió en color (PAL o SECAM) que podien ésser triats pel govern d’Espanya, dissenyar i assajar prototipus. Tal com os ho dic. Estiguérem molts mesos pendents de la decisió del Ministerio de Información y Turismo, llavors a càrrec de Manuel Fraga Iribarne, fins que, finalment, es decantà pel PAL. Quins temps!


Xavier Paradell, EA3ALV – Gener 2008



Prohibida la reproducció en qualsevol mitjà sense el permís de l'autor (ea3alv@telefonica.net)